27.11.17

dona'm la mà


Quins sorolls són aquests?

Els puc sentir dins del meu cap: interiors, molt a prop. Em desorienten però reconec aquest lloc, he estat aquí abans. Puc reconèixer els objectes, els carrers i la gent. Però el soroll em pertorba, sembla la premonició d'una violència més que possible.

Potser sóc esclau d'aquest lloc. 

Sembla que la vibració no té la força que tindria en un espai tancat i, immaterial i sense substància, m'obliga a fer un esforç per no distreure'm encara més dins d'aquesta llum hostil: tant de bo pogués recordar la teva cara, la teva veu, les teves mans. 

I tapant-me la cara, la boca i els ulls amb les mans vull sortir d’aquest bucle que em sacseja,  abandonar-me en el camí del record on encara no sé si vaig o vinc.

Dona'm la mà i fes de guia fins a un lloc segur abans no arribi la nit. Només serà un moment...

Vinc de la foscor,
el camí del no-res,
esforçant-me a cercar un refugi
en aquest paisatge eteri

I ara,
quan descanso derrotat
miro aquesta ombra,
preguntant-me si serà la meva

fotografia: "núvols", fujifilm instax wide 800 in a polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

20.11.17

futur



El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 


Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda.
 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix

i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.


Tant de bo no plogués aquesta tarda!


fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

4.11.17

absurd



Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.

Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.

En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.

On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?

M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.

On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?

M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_