no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

factory

Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.

Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_

la primera vegada

He mirat aquesta fotografia

com qui mira distret on acaba el mar.

I m’he preguntat moltes vegades si aquesta ombra

és del propietari de la memòria de la primera vegada.

Penso si val la pena dir paraules

que no aconsegueixen descriure res.

Penso si puc arribar a definir el silenci

que fa inútils paraules mai dites.

La història d’aquell joc de nit que en realitat

va ser un accident dels sentits.

Que potser només arriba a ser una ferida

dissecada i viscosa de quan tot era nou.

Ningú em tornarà a dir el que llavors no vaig dir.

Ningú em salvarà ara que tots som culpables.

I sé que he silenciat molts anys

aquella primera vegada.

I que he somniat moltes vegades amb aquells tres dies

plens de boira i pluja.

photography "rejected", polaroid sx-70 and text © inercies_