soroll en el desert

Un home intenta aixecar els braços. Sap que no es pot moure i és conscient que no pot fer res per evitar que el lloc on es troba es faci cada vegada més petit. 

L'home, clavat a terra, està nu i intenta sobreviure. Crida desesperadament. Vol fugir, perdre's en un desert sense miratges auto engañosos però resta abandonat a la deriva dels records sense poder trobar la calma

I, reduït a ombra en equilibri inestable, el silenci li recorda a cada moment la seva fragilitat, simple soroll en el desert...


photography: "dark", gelatin silver process and text by inèrcies_

really, people don't change...

En el fondo, las personas no cambian... Y mañana, la niebla lo cubrirá todo.

photography: "really, people don't change", kodachrome transparency and text by inèrcies_

la nit més llarga...

El proper 21 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, es realitzarà una acció a les 23.23 hores, l'inici de la nit més llarga...

Coordenades: Lat 41º 31' 8.3'' N Long 2º 12' 21'' E

L'acció, basada en grafies ancestrals universals relacionades amb els astres, el pas del temps i l'univers, la podreu veure als vostres navegadors en el moment en que les aplicacions de recerca topogràfica més conegudes actualitzin les seves dades.

photography: "trískel", kodachrome transparency and text by inèrcies_

'Mbriana

Puc estar al costat teu sense que ho sàpigues: mai t'adonaràs. 

Alguns, els més vells, coneixen la meva presència i pronuncien el meu nom. Temuda i benvinguda a la vegada, em deixen una cadira, em preparen un plat calent, em regalen unes flors... i jo, protectora, que conec els camins de l'aire que acostumen a seguir les paraules abans de perdre's en el buit, sé on anar.

Tothom es gira quan es pronuncia el meu nom. Es fa el silenci, saben que hi ha coses amb les quals és millor no jugar. 

Gairebé una abstracció, no hi ha cap possibilitat que ningú em comprengui. Sóc afirmació sense definició, alè ancestral del què només queda una cosa: el meu nom, paraula perduda en un viatge que no tornarà a ser. 

Els dies han passat massa de pressa; la mort només és una equivocació.

Hi ha una llegenda napolitana que parla de la bella 'Mbriana com a protectora de les llars. En contraposició, hi ha la llegenda de Munaciello com esperit irascible. Encara avui dia, hi ha gent que creu en la seva existència, els saluden en veu alta quan entren a les seves llars, els hi deixen una cadira lliure, un plat, un ram de flors..., tractant-los com si fossin de la seva família.

photography: "'Mbriana", kodacrhome transparency and text by inèrcies_

miro, oloro i em transformo

Miro, oloro i em transformo

en silencis. Somnis, canvis 
subtils: res no es renova.

Tranquil·litats de la memòria. Inèrcies
per no dir res. Demències
que amaguen el que ja no vol dir ningú.

I ja no toco, escolto ni busco
cap senyal: segurament només serà 
la ferida disfressada de rutina.

photography: "walking home", impossible b/w film for SX-70 and text by inèrcies_

la darrera oportunitat

Algunes vegades, tot canvia de cop. 

Sense temps de pensar-ho, em trobo enmig d'una situació patètica. Trasbalsat pels esdeveniments, estic bocabadat esperant per on vindrà el següent cop.

Intento pensar que això, allò o el que sigui en realitat no està passant i llavors arriba el moment en què ho envio tot a la merda: a la merda la incertesa i el pànic. A la merda aquest buit quotidià i a la merda totes les disfresses.

Toca'm la mà en aquest ball dramàtic que jo tancaré els ulls; mira'm i així no sentiré el buit ancestral; parla'm a l'orella i així ja no sentiré res més que la remor de la darrera oportunitat al final de l'amor.

Però ara no vull tocar res. No vull veure res. No vull sentir res. Perquè al final del camí ja no queda gairebé res... 

Només el regal d'olorar.

photography: "Sky number 3" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

l'hora que el sol es posa

Renuncies que des de fa molt espanten

els fantasmes desvestits l'hora que el sol es posa.

I, tenyida de groc, la boira estancada

amaga passos d'aparicions desconegudes.

photography: "s/t" Kodak TRI-X 400 and text by inèrcies

ombra en la llum

Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

text by inèrcies

un milió d'insectes

Avorrida, mirava el mòbil amb aire indiferent. Feia molts dies que no es podia concentrar. Res del que feia li interessava. 

Podia veure com els insectes buscaven el contacte amb la gent aquella nit de pluja on tot brillava d'una manera especial. Les coses semblaven noves sota aquella finíssima capa líquida, camuflatge viscós aliè a la nostra espècie.

Feia temps que intentava dormir però era impossible. Per enèsima vegada va tornar a mirar el telèfon: res méa que la crueltat materialitzada en tecnologia indiferent. Va pensar si hi havia algú que la pogués ajudar a treure's de sobre aquella humitat.

Quan va veure que l'obscuritat se n'anava, li va semblar que era testimoni del somni d'un record però malgrat que el sol començava a brillar encara hi havia molt gris a la ciutat que intentava despertar-se completament. 

Alhora, sonaven els sorolls de sempre que sortia de darrere dels vidres trencats de sempre per on havia entrat la pluja. 

Notava la presència d'un milió d'ànimes darrere les finestres que, com espies de la voluntat transformada en el santuari humit d'un milió d'insectes, en aquell dia que s'apropava, pensaven si algú els podria ajudar a oblidar aquella obscuritat esgarrapada i hostil.

photography: Raw. Kodak Color Plus 200 and text by inèrcies

through the desert

I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

juliol

Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

això és un petó

Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

good bye

You said yes so many times 'cause it was a game for you.

You tell me where are the little things we've made

You tell me dreams are ghosts in the fog.

You said yes time ago 'cause everyone looks for a second opportunity.

But, tell me why I'm not happy if everyone needs one more chance.

You said yes but I don't believe in you.

Could you tell me why this dark is so deep?

You promised a better life but feelings, like knives, cuts reality.

You promised a lot of things, but you didn't do nothing.

You said 'I've made a choice', but I'm always alone

and now..., you say goodbye you say I love you..., but I begin to forget.

(In the place where the old dreams never will come true)

photography: "good bye", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

el secret que amaga l'alba

Nit d'insomni mirant per la finestra.

Nit en present amagat.

Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,

construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo

un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge

a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,

respiro aire de sorra carregat d'humitat.

Observo amb la serenor d'un vençut,

l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 

d'espelmes per retre homenatge

al secret que amaga l'alba

a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes

photography: "alba", kodak color plus 200 and text by © inercies_ 

la brúixola

Aquell aire calent m'estava fent fàstic. 

Semblava un aire ja respirat, que havia passat per altres pulmons: aire llençat, usat.

Suava i la roba se m'enganxava a la pell com en aquell moment se m'enganxava tot. L'escalfor m'irritava i em treia de polleguera. Tot plegat em produïa un cansament enorme, absurd: una ferida oberta, líquida d'aigua.

Un home tirava d'alguna cosa.

Algú arrossegava alguna cosa.

i altres portaven alguna cosa a sobre.
Carregaven llum a l'ombra. Fugaç:
remor de passos. 

Cartografies impossibles sense sentit que miraves i remiraves sense trobar cap nord perquè no hi havia cap nord per buscar, ni cap senyal per orientar-te.

El gat es movia lentament.

Els insectes hipnotitzats,

i els grills cantaven, xops d'humitat.    

Lloant la llum artificial, sense sentit: 
brúixola d'alguns.

photography: "nocturn 3", instax paper on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

la festa

La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

faces looking faces

Faces looking faces, faces, faces...

A crowd breaking shadows in the moonlight:

pale faces looking.

I've been here before?

In this light I'm trying to draw your face but

there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in

a morning that comes quickly.

I can't remember your name,

my dear, my dream?

I'm trying to take a picture but

I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!

The brain hurts and

for now, I'm only waiting

for the miracle you 
try to come here, again.

But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,

aged wrinkles in our cheeks.

I know I'm looking for the cartography

of your skin. Sound of your footsteps

and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.

I'm playing to change the name

of all the things of the world:

the rain is the cry,

the night is the black,

the pain, the love...

photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 

la gent fuig

Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_