La nit queia sobre la ciutat i a sobre meu. Vaig mirar enrere i amb els sentits, vaig olorar la terra mullada.
Vaig sentir la meva respiració, vaig pensar sobre la matèria de què està feta la realitat i el desig... Sóc jo i el meu món, sóc tu amb la teva vida o potser sóc tots a la vegada?
A punt d'arribar a la tardor dels pensaments ja no busco cap treva i no puc dic res perquè el millor és no dir res.
photography: "la treva", kodak ektar 100 and text by inèrcies_
La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.
Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?
Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.
I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.
I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.
I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.
Llavors, la festa es va acabar.
Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.
photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_
