Showing posts with label selènics. Show all posts
Showing posts with label selènics. Show all posts

2.7.18

això és un petó


Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




15.6.18

good bye


You said yes so many times 'cause it was a game for you.

You tell me where are the little things we've made

You tell me dreams are ghosts in the fog.

You said yes time ago 'cause everyone looks for a second opportunity.

But, tell me why I'm not happy if everyone needs one more chance.

You said yes but I don't believe in you.

Could you tell me why this dark is so deep?

You promised a better life but feelings, like knives, cuts reality.

You promised a lot of things, but you didn't do nothing.

You said 'I've made a choice', but I'm always alone

and now..., you say goodbye you say I love you..., but I begin to forget.

(In the place where the old dreams never will come true)

photography: "good bye", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

3.6.18

el secret que amaga l'alba

Nit d'insomni mirant per la finestra.
Nit en present amagat.
Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,
construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo
un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge
a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,
respiro aire de sorra carregat d'humitat.
Observo amb la serenor d'un vençut,
l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 
d'espelmes per retre homenatge
al secret que amaga l'alba
a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes


photography: "alba", kodak color plus 200 and text by © inercies_ 


12.2.18

faces looking faces



Faces looking faces, faces, faces...
A crowd breaking shadows in the moonlight:
pale faces looking.
I've been here before?
In this light I'm trying to draw your face but
there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in
a morning that comes quickly.
I can't remember your name,
my dear, my dream?
I'm trying to take a picture but
I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!
The brain hurts and
for now, I'm only waiting
for the miracle you 
try to come here, again.
But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,
aged wrinkles in our cheeks.
I know I'm looking for the cartography
of your skin. Sound of your footsteps
and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.
I'm playing to change the name
of all the things of the world:
the rain is the cry,
the night is the black,
the pain, the love...



photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 



1.2.18

la gent fuig

Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_

27.11.17

dona'm la mà


Quins sorolls són aquests?

Els puc sentir dins del meu cap: interiors, molt a prop. Em desorienten però reconec aquest lloc, he estat aquí abans. Puc reconèixer els objectes, els carrers i la gent. Però el soroll em pertorba, sembla la premonició d'una violència més que possible.

Potser sóc esclau d'aquest lloc. 

Sembla que la vibració no té la força que tindria en un espai tancat i, immaterial i sense substància, m'obliga a fer un esforç per no distreure'm encara més dins d'aquesta llum hostil: tant de bo pogués recordar la teva cara, la teva veu, les teves mans. 

I tapant-me la cara, la boca i els ulls amb les mans vull sortir d’aquest bucle que em sacseja,  abandonar-me en el camí del record on encara no sé si vaig o vinc.

Dona'm la mà i fes de guia fins a un lloc segur abans no arribi la nit. Només serà un moment...

Vinc de la foscor,
el camí del no-res,
esforçant-me a cercar un refugi
en aquest paisatge eteri

I ara,
quan descanso derrotat
miro aquesta ombra,
preguntant-me si serà la meva

fotografia: "núvols", fujifilm instax wide 800 in a polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

20.11.17

futur



El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 


Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda.
 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix

i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.


Tant de bo no plogués aquesta tarda!


fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

3.9.17

Selènics




Espirituals, els selènics es van reunir en una comissió d'estudi. Estaven preocupats perquè s'havien adonat que una espècie animal habitant d'un planeta pròxim havia inventat uns objectes amb capacitat d'interferir la seva vida.

La seva preocupació estava justificada: la seva civilització estava compromesa per aquells éssers llunyans i havien de decidir urgentment què feien. Alguns van proposar enviar-hi missatges psíquics per evitar la intrusió però els mitjans mentals que hi havia van mostrar-se ineficaços per fer la comunicació de manera adequada. 

I després de molts i intensos debats es va imposar el sentit comú i la comissió va decidir evitar la molèstia desplaçant tot l'imperi a l'altra banda de la roca flotant, cap a l'invisible.

D'aquesta manera comença el relat d'aquell camí cap a la part fosca.


fotografia: "the way", kodachrome transparency and text by © inercies_