1.2.18

la gent fuig

Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_

28.1.18

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_


25.1.18

factory


Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.


Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_

8.1.18

la primera vegada


He mirat aquesta fotografia
com qui mira distret on acaba el mar.
I m’he preguntat moltes vegades si aquesta ombra
és del propietari de la memòria de la primera vegada.

Penso si val la pena dir paraules
que no aconsegueixen descriure res.
Penso si puc arribar a definir el silenci
que fa inútils paraules mai dites.

La història d’aquell joc de nit que en realitat
va ser un accident dels sentits.
Que potser només arriba a ser una ferida
dissecada i viscosa de quan tot era nou.

Ningú em tornarà a dir el que llavors no vaig dir.
Ningú em salvarà ara que tots som culpables.

I sé que he silenciat molts anys
aquella primera vegada.
I que he somniat moltes vegades amb aquells tres dies

plens de boira i pluja.

photography "rejected", polaroid sx-70 and text © inercies_

10.12.17

memòria


Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.

Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.

Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.

Memòria que valdria més anomenar ferida.

photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_

8.12.17

veig una illa


Veig una illa enmig del mar. Està allà davant i sembla molt a prop però no n'estic segur. La veig, però no puc arribar.

La seva presència sembla potenciar el meu aïllament. És la possibilitat que no serà però que em trasbalsa i m'inquieta. És la representació material de la incertesa que em fa cercar la seguretat d'un impossible arriscat.

Potser si no veiés aquell maleït tros de pedra...

Aquí allà, paranys del destí.

La brisa d'aquesta tarda de desembre aixeca la pols en aquesta riba on la veritat és una qüestió d'altaveus.

photography "island", kodachrome transparency and text © inercies_

7.12.17

hivern


Em pregunto si ja ha arribat l'hivern.

Després d'una febrada de tres dies miro el carrer des de l'habitació i no em veig amb cor ni de mirar el calendari. Estic fet pols i, igual que en un núvol, sóc conscient de cada part del meu cos perquè tot el cos em fa mal.

Em pregunto si ha arribat l'hivern perquè sento el fred que es fica per la finestra, la porta, la pell i els ossos que em fan mal i observo el meu reflex darrere el vidre en tant que espero l'hivern que vindrà per quedar-se.

photography: "nocturn 4", instax wide film on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

27.11.17

dona'm la mà


Quins sorolls són aquests?

Els puc sentir dins del meu cap: interiors, molt a prop. Em desorienten però reconec aquest lloc, he estat aquí abans. Puc reconèixer els objectes, els carrers i la gent. Però el soroll em pertorba, sembla la premonició d'una violència més que possible.

Potser sóc esclau d'aquest lloc. 

Sembla que la vibració no té la força que tindria en un espai tancat i, immaterial i sense substància, m'obliga a fer un esforç per no distreure'm encara més dins d'aquesta llum hostil: tant de bo pogués recordar la teva cara, la teva veu, les teves mans. 

I tapant-me la cara, la boca i els ulls amb les mans vull sortir d’aquest bucle que em sacseja,  abandonar-me en el camí del record on encara no sé si vaig o vinc.

Dona'm la mà i fes de guia fins a un lloc segur abans no arribi la nit. Només serà un moment...

Vinc de la foscor,
el camí del no-res,
esforçant-me a cercar un refugi
en aquest paisatge eteri

I ara,
quan descanso derrotat
miro aquesta ombra,
preguntant-me si serà la meva

fotografia: "núvols", fujifilm instax wide 800 in a polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

20.11.17

futur



El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 


Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda.
 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix

i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.


Tant de bo no plogués aquesta tarda!


fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

4.11.17

absurd



Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.

Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.

En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.

On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?

M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.

On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?

M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_