tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

la festa

La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

faces looking faces

Faces looking faces, faces, faces...

A crowd breaking shadows in the moonlight:

pale faces looking.

I've been here before?

In this light I'm trying to draw your face but

there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in

a morning that comes quickly.

I can't remember your name,

my dear, my dream?

I'm trying to take a picture but

I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!

The brain hurts and

for now, I'm only waiting

for the miracle you 
try to come here, again.

But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,

aged wrinkles in our cheeks.

I know I'm looking for the cartography

of your skin. Sound of your footsteps

and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.

I'm playing to change the name

of all the things of the world:

the rain is the cry,

the night is the black,

the pain, the love...

photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 

la gent fuig

Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

factory

Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.

Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_

la primera vegada

He mirat aquesta fotografia

com qui mira distret on acaba el mar.

I m’he preguntat moltes vegades si aquesta ombra

és del propietari de la memòria de la primera vegada.

Penso si val la pena dir paraules

que no aconsegueixen descriure res.

Penso si puc arribar a definir el silenci

que fa inútils paraules mai dites.

La història d’aquell joc de nit que en realitat

va ser un accident dels sentits.

Que potser només arriba a ser una ferida

dissecada i viscosa de quan tot era nou.

Ningú em tornarà a dir el que llavors no vaig dir.

Ningú em salvarà ara que tots som culpables.

I sé que he silenciat molts anys

aquella primera vegada.

I que he somniat moltes vegades amb aquells tres dies

plens de boira i pluja.

photography "rejected", polaroid sx-70 and text © inercies_

memòria

Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.

Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.

Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.

Memòria que valdria més anomenar ferida.

photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_

veig una illa

Veig una illa enmig del mar. Està allà davant i sembla molt a prop però no n'estic segur. La veig, però no puc arribar.

La seva presència sembla potenciar el meu aïllament. És la possibilitat que no serà però que em trasbalsa i m'inquieta. És la representació material de la incertesa que em fa cercar la seguretat d'un impossible arriscat.

Potser si no veiés aquell maleït tros de pedra...

Aquí allà, paranys del destí.

La brisa d'aquesta tarda de desembre aixeca la pols en aquesta riba on la veritat és una qüestió d'altaveus.

photography "island", kodachrome transparency and text © inercies_

hivern

Em pregunto si ja ha arribat l'hivern.

Després d'una febrada de tres dies miro el carrer des de l'habitació i no em veig amb cor ni de mirar el calendari. Estic fet pols i, igual que en un núvol, sóc conscient de cada part del meu cos perquè tot el cos em fa mal.

Em pregunto si ha arribat l'hivern perquè sento el fred que es fica per la finestra, la porta, la pell i els ossos que em fan mal i observo el meu reflex darrere el vidre en tant que espero l'hivern que vindrà per quedar-se.

photography: "nocturn 4", instax wide film on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

dona'm la mà

Quins sorolls són aquests?

Els puc sentir dins del meu cap: interiors, molt a prop. Em desorienten però reconec aquest lloc, he estat aquí abans. Puc reconèixer els objectes, els carrers i la gent. Però el soroll em pertorba, sembla la premonició d'una violència més que possible.

Potser sóc esclau d'aquest lloc. 

Sembla que la vibració no té la força que tindria en un espai tancat i, immaterial i sense substància, m'obliga a fer un esforç per no distreure'm encara més dins d'aquesta llum hostil: tant de bo pogués recordar la teva cara, la teva veu, les teves mans. 

I tapant-me la cara, la boca i els ulls amb les mans vull sortir d’aquest bucle que em sacseja,  abandonar-me en el camí del record on encara no sé si vaig o vinc.

Dona'm la mà i fes de guia fins a un lloc segur abans no arribi la nit. Només serà un moment...

Vinc de la foscor,

el camí del no-res,

esforçant-me a cercar un refugi

en aquest paisatge eteri

I ara,

quan descanso derrotat

miro aquesta ombra,

preguntant-me si serà la meva

fotografia: "núvols", fujifilm instax wide 800 in a polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

futur

El vidre intenta corbar els blocs de pisos que hi ha amuntegats darrere seu, hostils i amenaçadors. Jo observo borrosament com cau la pluja i esbrino on va aquella persona que puja pel carrer, aquell que acaba de sortir del portal...

Penso els subjectes d'una manera aproximada, incerta. 

Amb els dubtes d'un esdeveniment important, busco raons per fer un viatge que a la vegada odio i desitjo. 

Tot és aproximat, incert.

Sembla que de vegades tot depèn d’un petit gest, una mirada o un encontre casual. Potser tot és molt senzill i només es tractaria d'un accident dels sentits que es trobaven a la recerca d'alguna cosa complicadíssima de descriure.

Plou aquesta tarda. 

Em deixo caure al sofà i busco vincles possibles entre fets que no tenen res a veure. Nexes impossibles un capvespre qualsevol amb pensaments dotats de vida pròpia.

Només sé que plou aquesta tarda.

En el perill d'un accident que podria arribar a passar gairebé puc arribar a tocar amb els dits una realitat que amb prou feina es deixa sentir. Puc sentir el futur aproximant-se. Intueixo la seva presència en un ara ja és aquí! 

Un ara que s'enfosqueix
i després..., la nit.
I al final..., no ho sé.

Tant de bo no plogués aquesta tarda!

fotografia:"absurd", kodachrome transparency and text by © inercies_

absurd

Deixar-me anar lleuger només amb l'equipatge dels ossos i la pell. Abandonar-me inert sense res que m'importi.

Miro l'horitzó: l'horitzó que no s'acaba mai, no arriba mai i que no l'assoliré mai perquè tot és absurd, absurd, absurd i absurd.

En aquest moment dubto si deixar-me anar lleuger en l'espai i abandonar-me inert, feliç en el mateix desconeixement o bé ancorar-me a una realitat que em costa entendre i que em fa dubtar de mi, de tu i de tot.

On puc trobar la cartografia de la certesa que m'ajudi a sortir d'aquesta situació?

M'observo a mi mateix cridant paraules que sé que és impossible que surtin de la meva boca perquè això només és un pensament, potser un somni.

On puc trobar el camí per travessar aquest desert de l'abandonament, que ja no és una opció?

M'agradaria dir-te que no et preocupis i que ja no estic sol però cada vegada que miro al meu voltant només veig adorables criatures mirant-se els uns als altres, flotant en la seva absurda obscuritat.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_

404 Not Found

Va ser un error, per això va succeir així.

Va ser tan profund, per això aquest sentiment.

Entre boires i pèrdues, els somnis 
s'esvaeixen.

I, per damunt de tot 
la sensació intuïda d'una veu, 

la realitat escoltada d'una mirada 
quan el crepuscle comença a vomitar 
el regal de l'oblit sobre 
esquerdes de memòria.


fotografia: "error 404", and text by © inercies_

Desert

Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_

Somebody in space

—Father...

—What?

—There's somebody in space!

—He's dead?

fotografia: "nocturn", Fujifilm instax wide and text by © inercies_

Flotant, flotant, flotant...

Anàvem flotant, flotant, flotant..., quan la màquina va començar a fallar. Aquella màquina que no havia fallat mai ara que l’havíem mogut una mica va començar a trontollar per tot arreu.

Estàvem preocupats perquè el soroll que feia es podia escoltar a galàxies de distància i com que el que no volíem en aquelles circumstàncies era cridar l'atenció, la vam amagar dins d'un cràter i vam començar a debatre que podríem fer si aquella mala pècora s'aturava de debò.

Depeníem gairebé completament de la màquina: ens feia el menjar, ens proporcionava imatges meravelloses; tenia gravats els nostres records i a més, permetia emetre missatges als que anaven endarrerits: aquells que havien perdut la capacitat de flotar,  que encara no havien arribat i que s'arrossegaven enrere, petits a la llunyania, formigues a l'horitzó incert.

-És que som espirituals però ens podem morir de gana, que tenim necessitats, collons! -Va dir un

-És que ja no es fan les coses com abans! -Va dir altre

-Així no podem continuar...

Va escampar-se la incertesa entre els espirituals: no sabíem què fer sense aquella màquina ens feia sentir-nos bé, procurava el nostre benestar, ens feia somniar i era l’últim que ens lligava al lloc d’on veníem. Estàvem a punt de perdre la il.lusió en aquell lloc sense passat ni futur.

Els més vells continuaven debatent.

El grup es va reagrupar al cràter i mentre que estàvem en cercle observant aquell interminable debat mental, uns nens jugaven despreocupats a futbol i en un moment donat, un d'ells va xutar la pilota amb força i va anar a parar dins de la maleïda màquina.

Allò era el que li faltava a la mala pècora que va deixar de funcionar en mig de l'astorament general. Tothom va mirar el noi que va fugir cames ajudeu-me i va amagar-se dins de la màquina que de cop, va començar a funcionar.

En mig de la incredulitat general, aquell nen va sortir amb la seva pilota i una llauna de cervesa que travava el mecanisme.

Flotant, flotant, flotant..., perduts en aquell lloc sense passat ni futur, la màquina va començar a funcionar de nou.

fotografia: "voyage", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

The fog

They were walking towards the dark side. One of them sang this song...

This only can be a nightmare,

a confused dream

a painful travel

without sense, without destiny.

It only could be a nightmare,

a trap without doors

where dark feelings lives

where you have all and nothing.

This vision, this confusion,

this misperception: the grey

sorrow falling on my 

shoulder: thoughts under the stars.

It only was a nigthmare,

an unwanted visitor in a one-way trip.

A nonsense map.

And lost in this dark..., the fog.

And the people around, laughing and floating, told him he has to stop drinking.

photography: "fog", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

Selènics

Espirituals, els selènics es van reunir en una comissió d'estudi. Estaven preocupats perquè s'havien adonat que una espècie animal habitant d'un planeta pròxim havia inventat uns objectes amb capacitat d'interferir la seva vida.

La seva preocupació estava justificada: la seva civilització estava compromesa per aquells éssers llunyans i havien de decidir urgentment què feien. Alguns van proposar enviar-hi missatges psíquics per evitar la intrusió però els mitjans mentals que hi havia van mostrar-se ineficaços per fer la comunicació de manera adequada. 

I després de molts i intensos debats es va imposar el sentit comú i la comissió va decidir evitar la molèstia desplaçant tot l'imperi a l'altra banda de la roca flotant, cap a l'invisible.

D'aquesta manera comença el relat d'aquell camí cap a la part fosca.


fotografia: "the way", kodachrome transparency and text by © inercies_