tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

la festa

La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

faces looking faces

Faces looking faces, faces, faces...

A crowd breaking shadows in the moonlight:

pale faces looking.

I've been here before?

In this light I'm trying to draw your face but

there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in

a morning that comes quickly.

I can't remember your name,

my dear, my dream?

I'm trying to take a picture but

I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!

The brain hurts and

for now, I'm only waiting

for the miracle you 
try to come here, again.

But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,

aged wrinkles in our cheeks.

I know I'm looking for the cartography

of your skin. Sound of your footsteps

and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.

I'm playing to change the name

of all the things of the world:

the rain is the cry,

the night is the black,

the pain, the love...

photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_