dijous, 6 de desembre de 2018

la nit més llarga...

El proper 21 de desembre es realitzarà una acció que finalitzarà a les 23.23 hores coincidint amb el solstici d'hivern, l'inici de la nit més llarga...

Coordenades: Lat 41º 31' 8.3'' N Long 2º 12' 21'' E

Passat aquest dia, i en el moment que les aplicacions de recerca topogràfica més conegudes actualitzin les seves dades, la podreu veure als vostres navegadors.

photography: "trískel", kodachrome transparency and text by inèrcies_


dilluns, 26 de novembre de 2018

la tardor dels pensaments

La nit queia sobre la ciutat i a sobre meu. Vaig mirar enrere i amb els sentits, vaig olorar la terra mullada. 

Vaig sentir la meva respiració, vaig pensar sobre la matèria de què està feta la realitat i el desig... Sóc jo i el meu món, sóc tu amb la teva vida o potser sóc tots a la vegada?

A punt d'arribar a la tardor dels pensaments ja no busco cap treva i no puc dic res perquè el millor és no dir res.

photography: "la treva", kodak ektar 100 and text by inèrcies_

diumenge, 25 de novembre de 2018

transformations

First Transformation:
law, measures, knowledge. 
And always, the rain 
as need from a fate.

Second Transformation:
taboo as order, silence genesis...
But the nature likes to hide
when they all are present.

Everything will be all right.
Everything will be in order.
When the Third Transformation comes.

"transformations", 1/3/2017 experimental video and text by inèrcies_

dimecres, 21 de novembre de 2018

'Mbriana

Puc estar al costat teu sense que ho sàpigues: mai t'adonaràs. 

Alguns, els més vells, coneixen la meva presència i pronuncien el meu nom. Temuda i benvinguda a la vegada, em deixen una cadira, em preparen un plat calent, em regalen unes flors... i jo, protectora, que conec els camins de l'aire que acostumen a seguir les paraules abans de perdre's en el buit, sé on anar.

Tothom es gira quan es pronuncia el meu nom. Es fa el silenci, saben que hi ha coses amb les quals és millor no jugar. 

Gairebé una abstracció, no hi ha cap possibilitat que ningú em comprengui. Sóc afirmació sense definició, alè ancestral del què només queda una cosa: el meu nom, paraula perduda en un viatge que no tornarà a ser. 

Els dies han passat massa de pressa; la mort només és una equivocació.

Hi ha una llegenda napolitana que parla de la bella 'Mbriana com a protectora de les llars. En contraposició, hi ha la llegenda de Munaciello com esperit irascible. Encara avui dia, hi ha gent que creu en la seva existència, els saluden en veu alta quan entren a les seves llars, els hi deixen una cadira lliure, un plat, un ram de flors..., tractant-los com si fossin de la seva família.

photography: "'Mbriana", kodacrhome transparency and text by inèrcies_

dilluns, 29 d’octubre de 2018

miro, oloro i em transformo

Miro, oloro i em transformo
en silencis. Somnis, canvis 
subtils: res no es renova.

Tranquil·litats de la memòria. Inèrcies
per no dir res. Demències
que amaguen el que ja no vol dir ningú.

I ja no toco, escolto ni busco
cap senyal: segurament només serà 
la ferida disfressada de rutina.

photography: "dark", Ilford FP4Plus and text by inèrcies_

divendres, 12 d’octubre de 2018

no sóc ningú

confusion, literary, landscape, experimental,

Aplego ombres i records de la teva geografia,
càbala prenyada de somnis i possibles.

Sense paraules, miro amb els teus ulls 
i sé la soledat, però no conec repòs.

Omple els meus silencis, no em despertis
aquesta tarda que gairebé ja no recordo l'empenta.

Renuncies que van abraçar fantasmes
i amagada en groc, la boira traspassada en oblit.

Sóc aquí, allà i arreu. 
Sóc ara, demà i ahir.
Sóc tu, ella i ell:
però jo no sóc ningú.

photography: "no sóc ningú" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies_

dilluns, 24 de setembre de 2018

la darrera oportunitat

sky, cel, cielo, analogica, fotografia, paisaje, process, film

Algunes vegades, tot canvia de cop. 

Sense temps de pensar-ho, em trobo enmig d'una situació patètica. Trasbalsat pels esdeveniments, estic bocabadat esperant per on vindrà el següent cop.

Intento pensar que això, allò o el que sigui en realitat no està passant i llavors arriba el moment en què ho envio tot a la merda: a la merda la incertesa i el pànic. A la merda aquest buit quotidià i a la merda totes les disfresses.

Toca'm la mà en aquest ball dramàtic que jo tancaré els ulls; mira'm i així no sentiré el buit ancestral; parla'm a l'orella i així ja no sentiré res més que la remor de la darrera oportunitat al final de l'amor.

Però ara no vull tocar res. No vull veure res. No vull sentir res. Perquè al final del camí ja no queda gairebé res... 

Només el regal d'olorar.

photography: "Sky number 3" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies





divendres, 14 de setembre de 2018

l'hora que el sol es posa

zeiss, contax, minimal, film, frame, original, not retouched

Renuncies que des de fa molt espanten
els fantasmes desvestits l'hora que el sol es posa.
I, tenyida de groc, la boira estancada
amaga passos d'aparicions desconegudes.

photography: "L'hora que el sol es posa" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

dimecres, 22 d’agost de 2018

ombra en la llum

Catacombe delle Fontanelle, napoli, nàpols, napoles, naples
Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

photography: "Ombra en la llum" Catacombe delle Fontanelle, Napoli. Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

dijous, 2 d’agost de 2018

un milió d'insectes


Avorrida, mirava el mòbil amb aire indiferent. Feia molts dies que no es podia concentrar. Res del que feia li interessava. 

Podia veure com els insectes buscaven el contacte amb la gent aquella nit de pluja on tot brillava d'una manera especial. Les coses semblaven noves sota aquella finíssima capa líquida, camuflatge viscós aliè a la nostra espècie.

Feia temps que intentava dormir però era impossible. Per enèsima vegada va tornar a mirar el telèfon: res méa que la crueltat materialitzada en tecnologia indiferent. Va pensar si hi havia algú que la pogués ajudar a treure's de sobre aquella humitat.

Quan va veure que l'obscuritat se n'anava, li va semblar que era testimoni del somni d'un record però malgrat que el sol començava a brillar encara hi havia molt gris a la ciutat que intentava despertar-se completament. 

Alhora, sonaven els sorolls de sempre que sortia de darrere dels vidres trencats de sempre per on havia entrat la pluja. 

Notava la presència d'un milió d'ànimes darrere les finestres que, com espies de la voluntat transformada en el santuari humit d'un milió d'insectes, en aquell dia que s'apropava, pensaven si algú els podria ajudar a oblidar aquella obscuritat esgarrapada i hostil.

photography: Raw. Kodak Color Plus 200 and text by inèrcies

dissabte, 21 de juliol de 2018

through the desert


I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




divendres, 13 de juliol de 2018

juliol


Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 



dilluns, 2 de juliol de 2018

això és un petó


Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




divendres, 15 de juny de 2018

good bye


You said yes so many times 'cause it was a game for you.

You tell me where are the little things we've made

You tell me dreams are ghosts in the fog.

You said yes time ago 'cause everyone looks for a second opportunity.

But, tell me why I'm not happy if everyone needs one more chance.

You said yes but I don't believe in you.

Could you tell me why this dark is so deep?

You promised a better life but feelings, like knives, cuts reality.

You promised a lot of things, but you didn't do nothing.

You said 'I've made a choice', but I'm always alone

and now..., you say goodbye you say I love you..., but I begin to forget.

(In the place where the old dreams never will come true)

photography: "good bye", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

diumenge, 3 de juny de 2018

el secret que amaga l'alba


Nit d'insomni mirant per la finestra.
Nit en present amagat.
Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,
construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo
un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge
a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,
respiro aire de sorra carregat d'humitat.
Observo amb la serenor d'un vençut,
l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 
d'espelmes per retre homenatge
al secret que amaga l'alba
a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes


photography: "alba", kodachrome transparency and text by © inercies_ 


diumenge, 6 de maig de 2018

la brúixola


Aquell aire calent m'estava fent fàstic. 

Semblava un aire ja respirat, que havia passat per altres pulmons: aire llençat, usat.

Suava i la roba se m'enganxava a la pell com en aquell moment se m'enganxava tot. L'escalfor m'irritava i em treia de polleguera. Tot plegat em produïa un cansament enorme, absurd: una ferida oberta, líquida d'aigua.

Un home tirava d'alguna cosa.
Algú arrossegava alguna cosa.
i altres portaven alguna cosa a sobre.
Carregaven llum a l'ombra. Fugaç:
remor de passos. 

Cartografies impossibles sense sentit que miraves i remiraves sense trobar cap nord perquè no hi havia cap nord per buscar, ni cap senyal per orientar-te.

El gat es movia lentament.
Els insectes hipnotitzats,
i els grills cantaven, xops d'humitat.    
Lloant la llum artificial, sense sentit: 
brúixola d'alguns.

photography: "nocturn 3", instax paper on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

dijous, 1 de març de 2018

tothom absent


Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 


dimecres, 14 de febrer de 2018

la festa


La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

dilluns, 12 de febrer de 2018

faces looking faces



Faces looking faces, faces, faces...
A crowd breaking shadows in the moonlight:
pale faces looking.
I've been here before?
In this light I'm trying to draw your face but
there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in
a morning that comes quickly.
I can't remember your name,
my dear, my dream?
I'm trying to take a picture but
I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!
The brain hurts and
for now, I'm only waiting
for the miracle you 
try to come here, again.
But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,
aged wrinkles in our cheeks.
I know I'm looking for the cartography
of your skin. Sound of your footsteps
and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.
I'm playing to change the name
of all the things of the world:
the rain is the cry,
the night is the black,
the pain, the love...



photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_ 



dijous, 1 de febrer de 2018

la gent fuig


Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "here comes the rain", still frame video and text © inercies_