dijous, 2 d’agost de 2018

Un milió d'insectes


Avorrida, mirava el mòbil amb aire indiferent. Feia molts dies que no es podia concentrar. Res del que feia li interessava. 

Podia veure com els insectes buscaven el contacte amb la gent aquella nit de pluja on tot brillava d'una manera especial. Les coses semblaven noves sota aquella finíssima capa líquida, camuflatge viscós aliè a la nostra espècie.

Feia temps que intentava dormir però era impossible. Per enèsima vegada va tornar a mirar el telèfon: res méa que la crueltat materialitzada en tecnologia indiferent. Va pensar si hi havia algú que la pogués ajudar a treure's de sobre aquella humitat.

Quan va veure que l'obscuritat se n'anava, li va semblar que era testimoni del somni d'un record però malgrat que el sol començava a brillar encara hi havia molt gris a la ciutat que intentava despertar-se completament. 

Alhora, sonaven els sorolls de sempre que sortia de darrere dels vidres trencats de sempre per on havia entrat la pluja. 

Notava la presència d'un milió d'ànimes darrere les finestres que, com espies de la voluntat transformada en el santuari humit d'un milió d'insectes, en aquell dia que s'apropava, pensaven si algú els podria ajudar a oblidar aquella obscuritat esgarrapada i hostil.

Photography: Raw. Kodak Color Plus 200 and text by Inèrcies

dissabte, 21 de juliol de 2018

Through the desert


I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




divendres, 13 de juliol de 2018

Juliol


Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 



dilluns, 2 de juliol de 2018

Això és un petó


Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




divendres, 15 de juny de 2018

Good bye


You said yes so many times 'cause it was a game for you.

You tell me where are the little things we've made

You tell me dreams are ghosts in the fog.

You said yes time ago 'cause everyone looks for a second opportunity.

But, tell me why I'm not happy if everyone needs one more chance.

You said yes but I don't believe in you.

Could you tell me why this dark is so deep?

You promised a better life but feelings, like knives, cuts reality.

You promised a lot of things, but you didn't do nothing.

You said 'I've made a choice', but I'm always alone

and now..., you say goodbye you say I love you..., but I begin to forget.

(In the place where the old dreams never will come true)

photography: "good bye", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

diumenge, 3 de juny de 2018

El secret que amaga l'alba


Nit d'insomni mirant per la finestra.
Nit en present amagat.
Nit dibuixada amb guix d'una felicitat somniada,
construïda sobre oportunitats perdudes fa temps.

L'hivern s'acaba. Vaig cap a l'entrellum 
i enmig de la penombra observo
un milió d'espelmes apagades. Potser fan homenatge
a la felicitat que vaig tastar una vegada.

Plou. Em mullo i, xop fins al moll dels ossos,
respiro aire de sorra carregat d'humitat.
Observo amb la serenor d'un vençut,
l'evidència de la meva rendició.

I potser un dia encendré un milió 
d'espelmes per retre homenatge
al secret que amaga l'alba
a una primavera que ja comença.

I like to listen to you, when you speak to me
I like to look at you, when you look at me
I like you take my hand, to avoid I lost the way
And I like to be with you, when the night comes


photography: "alba", kodachrome transparency and text by © inercies_ 


diumenge, 6 de maig de 2018

La brúixola


Aquell aire calent m'estava fent fàstic. 

Semblava un aire ja respirat, que havia passat per altres pulmons: aire llençat, usat.

Suava i la roba se m'enganxava a la pell com en aquell moment se m'enganxava tot. L'escalfor m'irritava i em treia de polleguera. Tot plegat em produïa un cansament enorme, absurd: una ferida oberta, líquida d'aigua.

Un home tirava d'alguna cosa.
Algú arrossegava alguna cosa.
i altres portaven alguna cosa a sobre.
Carregaven llum a l'ombra. Fugaç:
remor de passos. 

Cartografies impossibles sense sentit que miraves i remiraves sense trobar cap nord perquè no hi havia cap nord per buscar, ni cap senyal per orientar-te.

El gat es movia lentament.
Els insectes hipnotitzats,
i els grills cantaven, xops d'humitat.    
Lloant la llum artificial, sense sentit: 
brúixola d'alguns.

photography: "nocturn 3", instax paper on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

dijous, 1 de març de 2018

Neva


Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 


dimecres, 14 de febrer de 2018

Spiritus mundi


La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

dilluns, 12 de febrer de 2018

Faces



Faces looking faces, faces, faces...
A crowd breaking shadows in the moonlight:
pale faces looking.
I've been here before?
In this light I'm trying to draw your face but
there's no wisdom in this brain, dear.

I know I'm a tired man in
a morning that comes quickly.
I can't remember your name,
my dear, my dream?
I'm trying to take a picture but
I don't know this place, I wasn't here before!

I know this sensation. I felt it before!
The brain hurts and
for now, I'm only waiting
for the miracle you 
try to come here, again.
But I only remember the ties, good bye...

I know I come from old kisses,
aged wrinkles in our cheeks.
I know I'm looking for the cartography
of your skin. Sound of your footsteps
and I'm trying to forget:

Oblivion is our gift.

And I realized I forgot how to pray.
I'm playing to change the name
of all the things of the world:
the rain is the cry,
the night is the black,
the pain, the love...



photography: "the way", kodachrome transparency and antipoema by © inercies_