dissabte, 14 d’octubre de 2017

Desert

inercies, selenics, landscape, experimental, photography, literary

Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "límits", kodachrome transparency and text by © inercies_

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada