el senyal

Un senyal del cel? Un avís? Un far que indiqui 
el rumb? 

O bé es tracta de mecanismes automàtics que ajuden a pensar 
què s'està pensant? 

No ho sé. Miro al meu voltant..., alguns sembla que pensen una mica, altres res. Aïllament.

Miro i tothom sura al naufragi de pensar coses reals que en realitat no ho són. Dubtes al pensar que només som cosa pensada. Aïllament.

Obsrvo la llum en l'ombra. Aïllament.

I què pensen els bojos? Potser s'imaginen Mozart amb un contracte a temps parcial mirant de sobreviure. Fins i tot els genis mengen i caguen. Alguns, segurament, obres d'art.





microstructures by a confined present: el contracte de Mozart, _inèrcies 2020

'Mbriana

Puc estar al costat teu sense que ho sàpigues: mai t'adonaràs. 

Alguns, els més vells, coneixen la meva presència i pronuncien el meu nom. Temuda i benvinguda a la vegada, em deixen una cadira, em preparen un plat calent, em regalen unes flors... i jo, protectora, que conec els camins de l'aire que acostumen a seguir les paraules abans de perdre's en el buit, sé on anar.

Tothom es gira quan es pronuncia el meu nom. Es fa el silenci, saben que hi ha coses amb les quals és millor no jugar. 

Gairebé una abstracció, no hi ha cap possibilitat que ningú em comprengui. Sóc afirmació sense definició, alè ancestral del què només queda una cosa: el meu nom, paraula perduda en un viatge que no tornarà a ser. 

Els dies han passat massa de pressa; la mort només és una equivocació.

Hi ha una llegenda napolitana que parla de la bella 'Mbriana com a protectora de les llars. En contraposició, hi ha la llegenda de Munaciello com esperit irascible. Encara avui dia, hi ha gent que creu en la seva existència, els saluden en veu alta quan entren a les seves llars, els hi deixen una cadira lliure, un plat, un ram de flors..., tractant-los com si fossin de la seva família.

photography: "'Mbriana", kodacrhome transparency and text by inèrcies_