la gent fuig

Veig la gent com fuig tan lluny com els hi és possible.

L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.

Les paraules amb prou feina poden dir el que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat normal.   

Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en el pensament autònom del cap que bull.

I crec que algun dia podré arribar a fer la troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.

Però les paraules ja no diuen el que volen dir.

I lluitant contra els meus dimonis, intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat... 

photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

factory

Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.

Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_