Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desert. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 d’agost de 2019

atzar d'ombres que passen

atzar, ombres, film, frame, gelatin, impossible, instax wide,


Quin soroll més estrany que fan avui les vespes: 
com a les persones, la calor les afecta i enganya els sentits. 

Provoca distorsions que fan pensar coses que no s’haurien de pensar, fer coses que no hauríem de fer.

La calor continua maltractant-ho tot. Sense pietat, 
desfà la matèria i la carn i tot sembla que flueix 
sense forma i cau i es deforma 
i vaig pel carrer enmig d'un immens atzar d’ombres en el terra...

Atzar d’ombres que passen pel costat...
Miro la pedra, miro l’arbre, miro el cel, 
miro la gent... Miro els vidres cercant 
una història reflectida: anhel de nit convertida 
en possibilitat, una porta oberta o qualsevol cosa.

Tot esperant la nit, les paraules han perdut 
la seva capacitat de dir. Millor el silenci, 
millor l’oblit.

Miro de reüll els vidres a veure si encara estic i, 
mentrestant, el volcà et mira i xiuxiueja paraules antigues. 

Delicioses vespes a punt de fer mal.

photography: "Limbo", Polaroid 110a modificated to shot with Fujifilm Instax Wide 800asa 

dissabte, 21 de juliol de 2018

through the desert


I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 




dissabte, 14 d’octubre de 2017

Desert


Deixa'm buscar signes de vida. Deixa'm buscar només una flor.

Només pols. Només fred.

Em vaig adonar que m'havia perdut en aquella enorme superfície que em feia sentir petit, insignificant. Em vaig adonar que aquell mar de pols havia fet realitat el malson del punt de no retorn que m'impedia pensar què estava passant perquè aquell buit era la certesa de no voler saber res.

Deixa'm escoltar una paraula. Deixa'm pensar una mica.

Només la pols. Només el fred.

Vaig començar a llençar coses que ja no em servien de res. Vaig llençar objectes inútils, aparells inútils i joies inútils. També van anar caient els meus records i el meu passat.

Una fila d'empremtes a terra es movia sinuosa darrere meu a l'inici de la terra desconeguda on ja només em quedava una memòria remota, aproximada, d'un passat que havia deixat enrere.

Deixa'm llençar-ho tot per anar endavant. Només endavant.

Deixa'm buscar un somriure. Deixa'm buscar una mirada.

Res al davant. Res a darrere,

en el buit d'un viatge incert on anava deixant un rastre de passat que alguns podrien anomenar destí.

fotografia: "memory", kodachrome transparency and text by © inercies_