Veig la gent com fuig tan lluny com els hi
és possible.
L'obscuritat s'apropa. Tothom mira al
voltant sense veure res perquè no hi ha res per mirar.
Les paraules amb prou feina poden dir el
que volen dir. L'anormalitat s'ha instal·lat en el que abans possiblement era considerat
normal.
Inspiro-expiro-inspiro-expiro-inspiro-expiro
i així tota l'estona en un rollo cíclic que ajuda a mantenir un cert ordre en
el pensament autònom del cap que bull.
I crec que algun dia podré arribar a fer la
troballa que em canviï la vida, un esdeveniment inusual que em tranquil·litzi
definitivament i que m'estalviï haver de fugir i córrer.
Però les paraules ja no diuen el que volen
dir.
I lluitant contra els meus dimonis,
intento fugir per trobar un refugi de llum en aquesta obscuritat...
photography "la gent fuig", Kodak Color Plus 200 and text © inercies_
