miro, oloro i em transformo

Miro, oloro i em transformo

en silencis. Somnis, canvis 
subtils: res no es renova.

Tranquil·litats de la memòria. Inèrcies
per no dir res. Demències
que amaguen el que ja no vol dir ningú.

I ja no toco, escolto ni busco
cap senyal: segurament només serà 
la ferida disfressada de rutina.

photography: "walking home", impossible b/w film for SX-70 and text by inèrcies_

no sóc ningú

Aplego ombres i records de la teva geografia,
càbala prenyada de somnis i possibles.

Sense paraules, miro amb els teus ulls 
i sé la soledat, però no conec repòs.

Omple els meus silencis, no em despertis
aquesta tarda que gairebé ja no recordo l'empenta.

Renuncies que van abraçar fantasmes
i amagada en groc, la boira traspassada en oblit.

Sóc aquí, allà i arreu. 
Sóc ara, demà i ahir.
Sóc tu, ella i ell:
però jo no sóc ningú.

photography: "no sóc ningú" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies_

la darrera oportunitat

Algunes vegades, tot canvia de cop. 

Sense temps de pensar-ho, em trobo enmig d'una situació patètica. Trasbalsat pels esdeveniments, estic bocabadat esperant per on vindrà el següent cop.

Intento pensar que això, allò o el que sigui en realitat no està passant i llavors arriba el moment en què ho envio tot a la merda: a la merda la incertesa i el pànic. A la merda aquest buit quotidià i a la merda totes les disfresses.

Toca'm la mà en aquest ball dramàtic que jo tancaré els ulls; mira'm i així no sentiré el buit ancestral; parla'm a l'orella i així ja no sentiré res més que la remor de la darrera oportunitat al final de l'amor.

Però ara no vull tocar res. No vull veure res. No vull sentir res. Perquè al final del camí ja no queda gairebé res... 

Només el regal d'olorar.

photography: "Sky number 3" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

l'hora que el sol es posa

Renuncies que des de fa molt espanten

els fantasmes desvestits l'hora que el sol es posa.

I, tenyida de groc, la boira estancada

amaga passos d'aparicions desconegudes.

photography: "s/t" Kodak TRI-X 400 and text by inèrcies

ombra en la llum

Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

text by inèrcies