solstici d'hivern

La gent mira el mòbil tota l'estona: evidentment, ningú sap què farà després. Mentrestant, la llum que es reflecteix als seus rostres els regala una aparença d'il·lusió.

Ningú sap què passarà: tothom s'amaga darrere tanques de filferro i, com un ramat de bèsties, es recolzen els uns als altres. 

Ningú s'adona que sota l'influencia de l'enorme lluna plena estan buscant el seu propi nord; rebutgen el que no coneixen. Una merda de música de fons es barreja amb la discreció dels auriculars. 

He sortit de la ciutat. Puc entreveure un miserable raig de llum que m'il·lumina el camí i em permet continuar endavant. 

És de nit i fa fred: no m'importa. Sembla que tot consisteix a esperar, tot és esperar...

Tant de bo plogués tota la nit.

I si m'haguessis dit com eres, t'hauria tancat la porta...

photography: intervenció relacionada amb el solstici d'hivern realitzada a les 22.23h. Cada línia, de 17 metres de llarg, marca els punts cardinals magnètics. Text d'inèrcies_

suddenly

one day you wake up.
Suddenly,
you don't know who's next to you...

photography: "suddenly", kodak ektar 100 and text by inèrcies_

la nit més llarga...

El proper 21 de desembre, coincidint amb el solstici d'hivern, es realitzarà una acció a les 23.23 hores, l'inici de la nit més llarga...

Coordenades: Lat 41º 31' 8.3'' N Long 2º 12' 21'' E

L'acció, basada en grafies ancestrals universals relacionades amb els astres, el pas del temps i l'univers, la podreu veure als vostres navegadors en el moment en que les aplicacions de recerca topogràfica més conegudes actualitzin les seves dades.

photography: "trískel", kodachrome transparency and text by inèrcies_

la tardor dels pensaments

La nit queia sobre la ciutat i a sobre meu. Vaig mirar enrere i amb els sentits, vaig olorar la terra mullada. 

Vaig sentir la meva respiració, vaig pensar sobre la matèria de què està feta la realitat i el desig... Sóc jo i el meu món, sóc tu amb la teva vida o potser sóc tots a la vegada?

A punt d'arribar a la tardor dels pensaments ja no busco cap treva i no puc dic res perquè el millor és no dir res.

photography: "la treva", kodak ektar 100 and text by inèrcies_

transformations

First Transformation:
law, measures, knowledge. 
And always, the rain 
as need from a fate.

Second Transformation:
taboo as order, silence genesis...
But the nature likes to hide
when they all are present.

Everything will be all right.
Everything will be in order.
When the Third Transformation comes.

"transformations", 1/3/2017 experimental video and text by inèrcies_

'Mbriana

Puc estar al costat teu sense que ho sàpigues: mai t'adonaràs. 

Alguns, els més vells, coneixen la meva presència i pronuncien el meu nom. Temuda i benvinguda a la vegada, em deixen una cadira, em preparen un plat calent, em regalen unes flors... i jo, protectora, que conec els camins de l'aire que acostumen a seguir les paraules abans de perdre's en el buit, sé on anar.

Tothom es gira quan es pronuncia el meu nom. Es fa el silenci, saben que hi ha coses amb les quals és millor no jugar. 

Gairebé una abstracció, no hi ha cap possibilitat que ningú em comprengui. Sóc afirmació sense definició, alè ancestral del què només queda una cosa: el meu nom, paraula perduda en un viatge que no tornarà a ser. 

Els dies han passat massa de pressa; la mort només és una equivocació.

Hi ha una llegenda napolitana que parla de la bella 'Mbriana com a protectora de les llars. En contraposició, hi ha la llegenda de Munaciello com esperit irascible. Encara avui dia, hi ha gent que creu en la seva existència, els saluden en veu alta quan entren a les seves llars, els hi deixen una cadira lliure, un plat, un ram de flors..., tractant-los com si fossin de la seva família.

photography: "'Mbriana", kodacrhome transparency and text by inèrcies_

miro, oloro i em transformo

Miro, oloro i em transformo

en silencis. Somnis, canvis 
subtils: res no es renova.

Tranquil·litats de la memòria. Inèrcies
per no dir res. Demències
que amaguen el que ja no vol dir ningú.

I ja no toco, escolto ni busco
cap senyal: segurament només serà 
la ferida disfressada de rutina.

photography: "walking home", impossible b/w film for SX-70 and text by inèrcies_

no sóc ningú

Aplego ombres i records de la teva geografia,
càbala prenyada de somnis i possibles.

Sense paraules, miro amb els teus ulls 
i sé la soledat, però no conec repòs.

Omple els meus silencis, no em despertis
aquesta tarda que gairebé ja no recordo l'empenta.

Renuncies que van abraçar fantasmes
i amagada en groc, la boira traspassada en oblit.

Sóc aquí, allà i arreu. 
Sóc ara, demà i ahir.
Sóc tu, ella i ell:
però jo no sóc ningú.

photography: "no sóc ningú" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies_

la darrera oportunitat

Algunes vegades, tot canvia de cop. 

Sense temps de pensar-ho, em trobo enmig d'una situació patètica. Trasbalsat pels esdeveniments, estic bocabadat esperant per on vindrà el següent cop.

Intento pensar que això, allò o el que sigui en realitat no està passant i llavors arriba el moment en què ho envio tot a la merda: a la merda la incertesa i el pànic. A la merda aquest buit quotidià i a la merda totes les disfresses.

Toca'm la mà en aquest ball dramàtic que jo tancaré els ulls; mira'm i així no sentiré el buit ancestral; parla'm a l'orella i així ja no sentiré res més que la remor de la darrera oportunitat al final de l'amor.

Però ara no vull tocar res. No vull veure res. No vull sentir res. Perquè al final del camí ja no queda gairebé res... 

Només el regal d'olorar.

photography: "Sky number 3" Kodak Ektar 100 and text by inèrcies

ombra en la llum

Va mirar cap al cel. L'ombra dibuixava constel·lacions impossibles. Consol.

Ciutat, ella, solitud. Escombraries acumulades per les cantonades. Finestres amb famílies al voltant de la televisió. Miratges.

Records de carrers sense asfaltar plens de forats per jugar a bales: misèria compartida amb herois de pel.licula d'indis. Insectes que es movien de pressa. Geografies prou conegudes. Fantasmes en penombra...

Ombra en la llum, passatgers sota l'univers impassible.

text by inèrcies

through the desert

I'm trying to rest, but I can't sleep. This kind of things happens before a trip: the uncertainty of the future that approaches, decisions to be taken, the path to follow...

I only know it's time to begin, feel the wind in face, look how the footprints are erased, breaking all possibilities to find the way back.

It's time to look from the other side of the window, looking at the reflection how I walk away with no bags or anything to cross the desert. I must go, but I know only a crazy person would do a travel like this in the evening. 

Where goes the darkness when the sun rises in the morning?


photography: "about", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

juliol

Juliol. Costa obrir-me pas per l'herba que ha crescut massa. 

Darrer meu he deixat un rastre trepitjat, descobert. El vent calent porta la sorra d'algun lloc llunyà que tenyeix el cel de vermell o d'algun color semblant. Això ho ha embrutat tot. Fa calor. Gent amagada a l'ombra l'hora on les coses canvien de color, de forma i de tot. 

Tot sembla lligat. Per què aquest arbre pertany a aquesta terra esquerdada? Per què aquell ocell pertany al cel asfixiat? Per què aquesta calor?

Aquesta calor. Em pregunto si els àngels poden existir sota aquest sol que ja no pot perdonar. Potser és que no han sobreviscut i simplement s'han fos amb les seves ales, la seva harmonia i el seu sexe indeterminat i una vegada reduïts a la condició d'insectes, dels àngels ja només queda un dibuix. Esbós d'un trajecte només d'anada on res no pertany a res. 

No busquis l'ombra d'una figura que potser ja ha marxat.

photography: "figure", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

això és un petó

Ningú sap d'on ha vingut. Ningú el coneix. Només se sap que no té passat ni futur.

Un vidre que amaga un misteri que ningú més coneix. Sé què m'agrada, sé que no m'agrada. La llista de desitjos és cada vegada més curta.

Pedres llençades contra un vidre que s'ha trencat. El foc ha anat devorant el misteri que ningú més coneix. La nit decidirà, la nit triarà. La nit protegirà els arbres que miren cap el cel. Cel que se sent observat. Cel amb trossos de vidre que només esperen el canvi de lluna.

Què volen dir aquests pensaments que venen, van i fan mal?

Amb les mans agafades, és temps de veure com cauen les fulles. Ara ningú mira com caminem per sobre dels vidres trencats.

Això és un petó, això és un petó i això és un petó. O potser és un regal?

photography: "això és un petó", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

la brúixola

Aquell aire calent m'estava fent fàstic. 

Semblava un aire ja respirat, que havia passat per altres pulmons: aire llençat, usat.

Suava i la roba se m'enganxava a la pell com en aquell moment se m'enganxava tot. L'escalfor m'irritava i em treia de polleguera. Tot plegat em produïa un cansament enorme, absurd: una ferida oberta, líquida d'aigua.

Un home tirava d'alguna cosa.

Algú arrossegava alguna cosa.

i altres portaven alguna cosa a sobre.
Carregaven llum a l'ombra. Fugaç:
remor de passos. 

Cartografies impossibles sense sentit que miraves i remiraves sense trobar cap nord perquè no hi havia cap nord per buscar, ni cap senyal per orientar-te.

El gat es movia lentament.

Els insectes hipnotitzats,

i els grills cantaven, xops d'humitat.    

Lloant la llum artificial, sense sentit: 
brúixola d'alguns.

photography: "nocturn 3", instax paper on polaroid 110a modified and text by © inercies_ 

tothom absent

Tothom absent. Milions i milions de rostres il.luminats des de sota. Concentrats, no els interessa el que pensi o pugui arribar a pensar el que tenen al costat. Fan la mateixa ruta incerta i erràtica de sempre, pelats de fred sota la nit que s'acosta.

Mai facis una aposta contra la natura. Ella sempre fa trampes que mai veus ni venir. Experta en antics artificis, li importa una merda el que sigui o no sigui just. Només s'interessa per l'equilibri entre el que està quiet i el que es mou; entre el que està fred i està calent o el que està viu i que després estarà mort.

Gelat en la nit que ja ha arribat, cerco refugi en un portal.

Com m'agradaria que aquest lloc també pogués protegir-me d'aquesta sensació i buscar la calma necessària per trobar matisos en això que entre tots anomenem realitat: la solució a l'equació que anomenem seny.

Neva sobre les cadires buides. Neva sobre el descampat i neva sobre l'arbre sec que fa molt temps que està completament gelat esperant que passi la nit.

Dibuixo sobre la neu morta una natura barroca, carregada, suggestiva i simètrica: quelcom gairebé perfecte com una pel.lícula de Greenaway o alguna cosa semblant.

La meva gossa em mira fixament, sembla entreveure estranyes coreografies en el meu pensament o potser només busca la infinita diferència entre fer i ser.

photography: "behind", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

la festa

La festa estava a punt d'acabar i alguns dels convidats ja marxaven. Altres encara estaven nus tirats per terra en postures complicades. Potser no trobaven la sortida o no la volien buscar perquè els hi era igual.

Ja encenien les llums i els cossos començaven a bellugar-se. Rèptils que es movien una mica, a poc a poc, latents: càmera lenta dels culpables que intentaven dissimular?

Tot era una enorme i colossal broma: cansament desorientat que buscava un culpable.

I ell volia tornar al principi. Havia de reduir al més bàsic aquella bogeria i passar flotant per sobre d'aquella merda. Però no trobava la solució i no se'n sortia del tot d'aquella situació que l'ofegava i li feia aixecar-se amb ganes de cridar.

I veia com s'apropava la nit sabent com sabia que no podria dormir.

I que arribaria la nit pesada i densa que mai l'ajudaria a sortir d'aquell desassossec.

Llavors, la festa es va acabar. 

Estava ben segur que aquella nit el faria pagar cara la son que el procurava acumular cansaments.

photography: "landscape", kodachrome transparency and text by © inercies_ 

no, no, no..., 
no!
no,
no, no no, no..., no!
no, no, no, no, no, no, no...
sí!

photography "landscape", kodachrome coloured transparency and antipoema © inercies_

factory

Des del lloc on s’havia refugiat veia passar els núvols. Tenia la sensació que aquells volums abstractes buscaven un sentit als seus problemes. Havia de tenir un sentit.

Per això, va passar hores estudiant-los: el seu inici, semblant a un rostre. Després, el desenvolupament d’aquella forma de vida que anava flotant per sobre de la gent i que buscava la forma definitiva, perfecta. I el final, quan aquella boira s’assemblava a una rentadora, un telèfon o qualsevol cosa.

Finalment, va adonar-se que aquell assumpte no aportava res, que no era allà on havia de buscar respostes i que, evidentment, era una pèrdua de temps.

Perquè els núvols continuarien passant, indiferents a les seves reflexions i la gent continuaria caminant, indiferents a la seva vida i els seus sentits.

photography "Glass Factory", kodak 400 coloured photography and text © inercies_

la primera vegada

He mirat aquesta fotografia

com qui mira distret on acaba el mar.

I m’he preguntat moltes vegades si aquesta ombra

és del propietari de la memòria de la primera vegada.

Penso si val la pena dir paraules

que no aconsegueixen descriure res.

Penso si puc arribar a definir el silenci

que fa inútils paraules mai dites.

La història d’aquell joc de nit que en realitat

va ser un accident dels sentits.

Que potser només arriba a ser una ferida

dissecada i viscosa de quan tot era nou.

Ningú em tornarà a dir el que llavors no vaig dir.

Ningú em salvarà ara que tots som culpables.

I sé que he silenciat molts anys

aquella primera vegada.

I que he somniat moltes vegades amb aquells tres dies

plens de boira i pluja.

photography "rejected", polaroid sx-70 and text © inercies_

memòria

Memòria, coses del passat, del pecat i de la mort.

Busco en blanc cansat empremtes, indicis imperfectes d'una obra feta a retalls. Intento projectar un crepuscle desnaturalitzat, fóra de context en aquesta latitud.

Memòria que no és real perquè és amb mi que és memòria o alguna cosa així i que desapareixerà també amb mi mentre que intento enganxar amb cola de farina el record dispers que encara em queda de tu.

Memòria que valdria més anomenar ferida.

photography "Memòria", kodachrome transparency and text © inercies_